Les prometimos a los alumnos del Practicum de la Facultad de Psicología de Valencia que podían publicar sus reflexiones sobre la formación que se les impartía en nuestras clínicas. Tal es el caso del documento anexo, escrito por la Srta. Neus Martín de Vidales Ortiz, que adjunto al blog tal y como me lo ha hecho llegar. El artículo está escrito en una de las dos lenguas oficiales de la Comunidad Valenciana. Si experimentan dificultades a la hora de entenderlo, gustosamente se les traducirá.
“Reflexió:
És d’agrair quan la vida et sorprén amb un gir inesperat.
Sempre he tingut clares les raons que em portaren a estudiar psicologia. Però mai he tingut tan clar què fer amb cinc anys d’estudis i mil opcions a descartar, o triar, vaja. Saber allò que vull en els pròxims anys em preocupa, perquè vull tindre la seguretat que invertiré el meu temps i energia en una feina que m’apassione, i de moment no hi ha res clar.
Començaré dient que m’alegre de no haver aconseguit optar a la primera opció que vaig posar en la sol·licitud de practicum, i de que el control de les nostres vides no estiga supeditat totalment a les nostres pròpies mans; d’altra manera no estaria jo ara escrivint açò.
La “casualitat” (o la mitjana de l’expedient) va voler que se’m fóra assignada la segona opció de la llista, en una clínica psicoanalítica, disciplina –el psicoanàlisi- de la que només tenia prejudicis. Tots sabem el corrent predilecte de la Facultat de Psicologia de la Universitat de València, i el psicoanàlisi se m’entoixava com l’altra cara de la lluna. Em va resultar una mica frustrant.
Aquell 4 d’octubre vaig arribar a l’avinguda Pesset Alexandre quatre minuts abans de l’hora citada, buscant la porta que oferiria un caminet inesperat a la meua vida; ni crucial ni decisiu, però sí inesperat.
Estant ara a les cinc o sis setmanes de l’inici del practicum, puc afirmar que estic bastant il·lusionada, perquè se m’ha ofert el més semblat a allò que estava buscant: l’estudi de l’individu des d’una perspectiva transversalment diferent. L’abordament de la vida en base a uns conceptes que eren totalment aliens al meu coneixement i que encara estic digerint. Comence a dibuixar les primeres traces d’un paisatge que presenta un horitzó estranyament familiar, i em ve al cap una cita que em resulta força encertada: “el cervell que s’obre a una nova idea no retorna mai més a la seua grandària original”.
És reconfortant sentir-te acollida per un equip professional que s’esforça a adaptar la seua quotidianitat a uns alumnes en pràctiques, cosa que els suposa una reorganització del temps, una inversió d’esforç i una pèrdua de diners. I a sobre que ho facen de bona gana. Sembla que açò deuria suposar-se així, que deuria ser allò que cap esperar, però la realitat és una altra, i en sóc conscient. Són massa les històries escoltades de boca del companys de facultat que han estat a disgust en uns practicums on, tot i que se’ls ha tractat més o menys bé, no se’ls ha valorat tot el que caldria esperar. On se’ls ha considerat més com una càrrega que com una responsabilitat amb la professió, on han fet més fotocòpies o correcció de tests que altra cosa… Jo dic: visca la motivació.
Sembla que aquesta gent haja oblidat que nosaltres hem eixit recentment del niu i que les pràctiques suposen la primera experiència més afí amb la realitat clínica, un primer contacte amb el nostre futur, una primera batuda d’ales a un tot-nou, i del qual alguns ixen molt decebuts. No esperem ser rebuts amb flors i violes, però tampoc servir cafés i a sobre donar les gràcies.
La meua experiència personal construeix un discurs molt diferent. A mi m’ha sorprés gratament trobar gent que s’interessa en explicar-te les coses, en fer-te sentir una més del grup, en afavorir la col·laboració. Em fa plantejar-me moltes coses, entre elles què pensaran de l’estudiant en pràctiques, i el perquè hem triat aquesta plaça, així com quines intencions i quines motivacions són les que portem. Si ens ho prenem seriosament o la intenció és passar de puntetes per aquesta experiència, de forma que siga més fàcil aprovar i poder acabar la carrera. Puc dir satisfeta que no és el meu cas.
Tenim la sort de comptar amb tres professionals que ens van introduint els fonaments del psicoanàlisi. Maribel ha fomentat una atmosfera molt agradable i relaxada on podem exposar els nostres dubtes, aprenem sobre casos clínics, reflexionem al nostre gust i valorem les lectures que se’ns encomanen.
Cada dissabte acudim als seminaris de la mà de Valentín i Gerard on, afortunadament, ens trobem amb una teoria que, malgrat que no sempre és fàcil d’entendre, sempre resulta enriquidora. Un lloc excel·lent que m’espenta a qüestionar-ho tot, reconstruir, revalorar, tornar a aprendre, observar de nou.
No puc deixar de dir que em va fer molta il·lusió l’estudi del Roscharch que ens ha introduït Gerard. Ha sigut d’allò més interessant l’anàlisi que hem fet en comú els companys de practicum amb les nostres respostes, alhora que aprofundíem en les arrels d’aquest. Aquesta experiència ens convida a investigar la nostra història personal i a conéixer perquè som com som avui en dia.
En definitiva vinc a dir que estic molt a gust on estic, i que pense que el psicoanàlisi m’ha mostrat una forma diferent de veure les coses, així com de donar-me l’oportunitat de conéixer-me (inquietud constant). Què contestaria si em preguntaren ara mateixa si vull ser psicoanalista? La veritat, ni ho sé encara ni és el més important ara mateix.
Allò més important i referent a la primera línia que encapçala aquest escrit és: com em sent respecte a aquesta experiència? La resposta m’evocaria una imatge on em veig tranquil·la i avorridament asseguda a la vora d’un riu, mirant el meu reflex a l’aigua, quan de sobte veig passar de pressa un conill blanc.
El millor de tot? He decidit seguir-lo.
Neus Martín de Vidales Ortiz"
